diumenge, 12 de febrer de 2017

Anys Granados: Recital de Jean François Dichamp

Divendres 10 de febrer, va tenir lloc a l'Aula Magna un recital de piano a càrrec de Jean François Dichamp. El programa proposava un acostament entre la suite Goyescas de Granados i sonates de Domenico Scarlatti i Antoni Soler. Les sonates d'aquests compositors, intercalades entre els sis números de la suite, estaven acuradament triades per Dichamp per ressaltar el caràcter musical i mostrar la relació estilística de Granados amb les obres dels dos grans compositors del segle XVIII. Aquesta relació es fa patent en l'ús dels modes i aires d'arrel popular així com en la rica ornamentació melòdica i en el virtuosisme del teclat.

Dichamp és un pianista excel·lent. A més d'una tècnica d'alt nivell, la seva interpretació es caracteritza per una amplíssima paleta sonora i una claredat en l'articulació que li permet posar de relleu tots els colors tímbrics d'unes obres tan complexes com les que conformen la suite Goyescas. 

Goyescas, escrita entre 1909 i 1911, és l'obra a partir de la qual Granados hagués fet un salt cap a un estil compositiu de caràcter molt més personal, atrevit i virtuós de tota aquella obra que la precedia, si no ho hagués truncat la seva mort prematura en el seu retorn dels Estats Units. Inspirada en el pianisme de la Ibèria d'Albéniz - obra escrita entre 1905 i 1909 - Goyescas consta de dos quaderns de sis peces que van ser estrenats, la primera part al Palau de la Música Catalana de Barcelona el 1911 pel mateix compositor, i la segona a la Sala Pleyel de París el 1914. A partir d'aquesta obra pianística, Granados va compondre l'òpera homònima Goyescas, que es va estrenar a Nova York el 1916. 


 

Post data.
Oferir activitats d'aquesta categoria és una tasca a la qual, com a centre educatiu musical, ens sentim compromesos. L'organització i, sobretot, el treball ingent que requereix l'estudi d'un repertori com aquest per part del pianista, són esforços que es veuen compensats quan hi ha una resposta massiva d'assistència d'alumnes, professors i públic en general. Lamentablement no sempre s'aconsegueix una resposta suficient. Estem tots tan sadollats de cultura o bé tan plens d'ocupacions importants que no podem assistir a actes presentats a la pròpia casa? Val la pena continuar oferint actuacions de qualitat artística i educativa tan elevada? Penso que sí, que hem d'insistir, però no puc evitar mostrar un punt de tristesa quan veig tantes cadires buides.

Joan Josep Gutiérrez