El dissabte 23 de desembre va tenir lloc al Teatre-Auditori de Sant Cugat el concert titulat El cant de les estrelles, darrer acte de les activitats musicals organitzades per l'EMMVA/Conservatori de Sant Cugat per commemorar els Anys Granados. Hi van participar els la Coral Albada, el Cor del Conservatori, membres de l'Orquestra Simfònica Victoria de los Ángeles, l'Orquestra del Conservatori de Sant Cugat i diversos solistes.
Amb el concert El cant de les estrelles finalitzem les
activitats dedicades a Enric Granados que hem programat durant els dos anys
d’aniversaris del seu naixement (1867) i de la seva mort (1916). Han estat dos
anys en què hem tingut ocasió de reconèixer la figura d’un dels compositors
catalans més notables de la nostra història de la música. Granados va ser també
pianista i pedagog. Podem dir que va crear escola partint de els seves
inquietuds i a través dels seus deixebles, en la línia que heretarien Frank
Marshall i Alícia de Larrocha. Va internacionalitzar la cultura catalana amb la
seva obra i amb les relacions amb músics importants del seu moment, al temps
que participava en la introducció del cabal de la música europea al nostre
país, amb la influència d’autors francesos i alemanys. Granados va tenir una
estreta amistat amb el jove Pau Casals, amb qui va mantenir una relació directa
i epistolar fins a la prematura mort del pianista.
La música de Granados és molt
coneguda especialment per les seves Danses
espanyoles per piano i per les Goyescas, peces que anuncien una
concepció madura de la composició pianística que, lamentablement, queda truncada
per la seva mort. La seva obra, però, és molt més extensa i conté molta música
per a piano, veu, cor, orquestra i música de cambra, d’un estil marcadament
romàntic barrejat amb una gran influència popular.
A la primera part del concert vàrem poder gaudir d’un tast de tres Danses espanyoles i de la Suite Elisenda, per a piano i orquestra. Les tres Danses espanyoles, Oriental, Villanesca i Andalusa, originals per a piano sol, han estat transcrites per a piano i orquestra per Pedro Pardo, director de l’Orquestra Simfònica Victoria de los Ángeles.
La Suite Elisenda va ser escrita el 1910 sobre uns poemes d’Apel·les Mestres. Va ser estrenada el 1912 a la Sala Granados. La seva instrumentació original era per a rapsoda, grup de vent (flauta, oboè, clarinet) quintet de corda, arpa i piano. Aquest darrer instrument juga un paper important en el conjunt instrumental.
Per les danses es va comptar amb la participació de tres alumnes de piano del conservatori: Ada Munté, Gerard Abad i Albert Mañosa. En el cas de la Suite Elisenda, la solista va ser la exalumna Kayla Portugal. Tots els pianistes van interpretar la seva part amb pulcritud i excel·lent integració en el conjunt que, en aquesta ocasió, actuava sense director.
La segona part va obrir el torn a la participació coral. Es va iniciar amb quatre nadales a capella dirigides alternativament pels titulars de cada cor, Esteve Costa (Coral Albada) i Raimon Romaní (Cor Conservatori): Els àngels de la glòria, El noi de la mare, El rabadà i El cant dels ocells.
La tradició d’harmonitzar nadales
i cançons populars data de molt antic. A Catalunya, des de finals del segle
XIX, ha estat una forma de recuperar les arrels culturals i de renovar el
llenguatge musical i aproximar-lo al poble. El moviment coral ha estat un dels
principals portadors d’aquesta elevació de la cultura popular. Molts
compositors, com Manel Oltra (1922-2015), Ernest Cervera (1896-1972) o el propi
Pau Casals (1876-1973) van fer la seva aportació a aquest repertori. El famós Cant dels ocells va servir en aquesta ocasió per tancar el
cercle Granados-Casals en aquest concert.
Emotiva intervenció solista de Paula Torres cantant els Cant dels ocells i excel·lent afinació i conjunció dels dos cors protagonistes que actuaven barrejats.
El cant de les estrelles data de 1911. És una obra molt ambiciosa
que es donava per perduda, ja que no es va editar, i ha estat recuperada recentment. La versió original és
per a piano, orgue i cors i va ser estrenada al Palau de la Música Catalana pel mateix compositor. La seva singularitat resideix en aquesta
instrumentació i en el fet que pràcticament es tracta d'un concert per a piano, en la
línia de la Fantasia per a piano, cor i
orquestra Op. 80 de Beethoven. La versió que es va escoltar ha estat orquestrada
per Pedro Pardo. L'intèrpret solista va ser el pianista Emili Brugalla. Cal destacar la seva magnífica interpretació i seguretat en una obra d'un elevat nivell virtuosístic que, com en el cas de Beethoven, s'inicia amb una grandiosa cadeza que devia ser improvisada. També els dos cors, que a estones tenen un tractament diferenciat, van estar al nivell de les exigències de l'obra. La direcció de Raimon Romaní va ser efectiva i va unir amb gran musicalitat tot el conjunt.
Tot el concert va ser lligat per Clara del Ruste amb un fil conductor a base d'uns textos intercalats entre algunes de les obres i amb unes projeccions d'imatges relacionades amb ells. Val la pena destacar la lectura de fragments de cartes entre Granados i Casals que explicaven aquest amistat, truncada prematurament per la mort del primer.
Joan Josep Gutiérrez
